“Escenes d’un món pitjor”, potser només vol ser una mena de pausa Beckettiana, l’espai per aquietar el món trepidant que ens envolta, i pensar. Pensar just el temps de pelar una mandarina, no fos cas que ens avorríssim. Pensar més enllà del pensament no deixa de ser una pretensió intel·lectual i pedant. Cal apropar-se a personatges de carn i ossos però sense costumitzar-los, permetre’ls la poesia i escoltar-los: Quèfem? Què passa? On anem? Per què em pegues? Jo què t’he fet? On m’amago? Som una nació? Somindependents? On tirem la bomba? I mil i una preguntes més, però sempre des d’un lloc humà, immediat i poètic alhora; res més commovedor que la saviesa de l’experiència, la poesia innata a l’ésser i la metàforapopular, que ens permeten respirar esperança o desolació.Sis personatges diferents i també de gènere diferent interpretats per dos actors, ens proposen i ens fan viatjar amb ells a través d’una mena de parc d’atraccions. Transitar i viure arran de setze escenes, mirall de l’actualitat, per sotraguejar-nos, empipar-nos, estripar-nos sense voler, fer-nos pixar de riure i plorar amb sentiment, amb tota la indignació que ens provoca qui mana en aquest món i la impotència per canviar- lo. Un setè personatge múltiple interpretat per una actriu, ens situa en cadascuna de les escenes des de la seva esquizofrènia literària i vital, generant tota mena de sons i interpretacions musicals que acabaran conformant una anàrquica banda humana i sonora. D’entrada sembla que no hi hagi cap mena de parentiu entre ells, però l’excés de llibertat els permetrà inventar el parentiu que més els hi convingui quan ho creguin oportú. Setze escenes d’una durada màxima de cinc minuts cadascuna. Assistim a moments/situacions crucials, necessàries, sorprenents, inversemblants, estrambòtiques, innocents i fins i tot idiotes del nostre dia a dia; d’allò que ens colpeix, que ens encén, que ens deprimeix i entusiasma alhora, d’allò que ens fa cridar: A la merda!!! No pas una expressió negativa, tot al contrari, anem a viure la vida al mil per mil! La vida no deixa de ser un disbarat, i a mesura que avancem, cada vegada més terrible, on preval l’odi que s’imposa a l’amor, l’egoisme per damunt de la solidaritat, el menyspreu i la ràbia que imperen. Estem tan acostumats a imatges tan brutals que el dolor es converteix en una fotografia aliena. Perdem la capacitat d’imaginar. Cal imaginar per salvar-nos. Cal inventar per enriquir-nos. Cal despullar-nos per omplir de sinceritat l’univers. Podem dir que totes les escenes en si mateixes ja són una petita unitat dramàtica, fins i tot en el sentit més aristotèlic. Però la suma de totes amb les interferències del setè personatge, construeix un tot dramàtic que dóna sentit a la totalitat. Cal estar oberts a assistir al circ.

Fitxa artística



Director

Manel Dueso

Repartiment

Carme González

Miquel Malirach

Manel Dueso

Autor

Manel Dueso

Fitxa tècnica

Escenografia: Sebastià Brosa

Vestuari i maquillatge: Núria Llunell

Música i espai sonor: Bàrbara Granados

Disseny il·luminació: David Bofarul

Adjunta direcció: Cris Sirvent

Producció executiva: Cristina Raventós

Fotografia: David Ruano

Disseny gràfic i vídeo: Fonamentum

Fotografia premsa i assaig: Carlos Ruiz - Lainezworks

Una producció de

Jeloudoli i La Imprevista